Laberint de mites i misteris III

MITE DE CUPIDO I PSIQUE

En una ciutat Grega hi havia un rei i una reina que tenien tres filles. Les dues primeres eren belles, pero la tercera era la mes belles de totes, anomenada Psique. Tan bonica era que els seus conciutadans, i un bon nombre d'estrangers, acudien a admirar-la. No van advertir que, en descurar els ritus deguts a aquesta deessa, potser estaven atraient sobre la bella i bondadosa jove un destí funest.

Venus, la deessa que està en l'origen de tots els éssers, ferida en el seu orgull, va encarregar al seu fill Cupido: "Fes que Psique s'inflami d'amor pel més horrible dels monstres" i dit això, es va submergir en el mar amb el seu seguici de nereides i dofins.

Psique, amb el temps, va ser coneixent el preu amarg de la seva bellesa. Les seves germanes grans s'havien casat ja, però ningú s'havia atrevit a demanar la seva mà. Al cap i a la fi, l'admiració és veïna de la por ...

Els seus pares van consultar a l'oracle: "A dalt de la muntanya la portaras, on la desposará un ésser davant del qual tremola el mateix Júpiter". El cor dels reis es va gelar, i on abans hi va haver lloes, tot van ser llàgrimes per la sort fatal de la bella Psique. Ella, però, va avançar decidida a trobar la desgràcia.

Sobre un llit de roca va quedar morta de por Psique, a la part alta de la muntanya. En aquestes que es va aixecar un vent, se la va emportar a coll i la va dipositar suaument en un prat de flors. Després l'estupor inicial Psique es va adormir.

En despertar, la noia va veure al costat del prat una font, i més enllà un palau. Va entrar en ell i va quedar sorpresa per la forma de l'edifici, la seva sorpresa va créixer quan unes veus angèliques la van convidar a menjar d'esplèndids plats, ja anar a dormir en un llit. Va caure llavors la nit, i en la foscor va sentir Psique un rumor. Aviat va saber que el seu secret marit s'havia lliscat costat. La va fer seva, i va partir abans de l'alba.

Van passar els dies per la solitud de Psique, i amb ells les seves nits de plaer. En una ocasió el seu desconegut marit li va advertir: "Psique, les teves germanes voldran perdre't i acabar amb la nostra dita". "Mes enyoro molt la seva companyia va dir ella entre sanglots. T'estimo apassionadament, però voldria veure de nou als de la meva sang". "Sigui", va contestar el marit, i l'alba va anar un cop més d'entre els seus braços.

De dia van aparèixer al costat de palau seves germanes i li van preguntar, envejoses, qui era el seu ric marit. Ella va titubejar, va dir que un apost jove que aquell dia caminava de caça i, per callar la seva curiositat, les va omplir de joies. Poc abans de que es fes fosc, Psique va tranquil · litzar a les seves germanes i les va acomiadar fins a una altra ocasió.

Amb el temps, i com no podia ser d'altra manera, Psique va quedar embarassada. Va demanar llavors al seu marit que fes arribar a les seves germanes de nou, ja que volia compartir amb elles la seva alegria. Ell va remugar però, després de creuar semblants raons, va acabar accedint.

L'endemà van arribar al costat de palau seves germanes. Felicitar a Psique, la van omplir de petons i de nou li van preguntar pel seu marit. "Està de viatge, és un ric mercader, i malgrat la seva avançada edat ..." Psique es va posar vermell, va baixar el cap i va acabar reconeixent el poc que coneixia d'ell, a part de la dolçor de la seva veu i la humitat dels seus petons ... "Ha de ser un monstre", van dir elles, aparentment horroritzades, "la serp de la qual ens han parlat. Has de fer, Psique, el que et diguem o acabarà per devorar". I la ingènua Psique va assentir.

"Quan estigui adormit van dir les germanes, agafa un llum i aquest ganivet i talla el cap". De seguida van partir, i van deixar sumida a Psique en un mar de torbacions. Però va caure la nit, va arribar amb ella l'amor que acostumava i, després l'amor, el somni.

La curiositat i la por tiraven de Psique, que es regirava entre els llençols. Decidida a enfrontar a la destinació, va treure per fi de sota el llit el ganivet i un llum d'oli. La va encendre i la va acostar poc a poc al rostre del seu amor adormit. Era ... el propi déu Cupido, jove i esplendorós: uns flocs daurats acariciaven les seves galtes, a terra el buirac amb les seves fletxes. La mateixa llum es va avivar d'admiració, la llum, sí, i una gota encesa del seu oli va caure sobre l'espatlla del déu, que va despertar sobresaltat.

En veure traïda la seva confiança, Cupido es va arrencar dels braços de la seva estimada i es va allunyar mut i pesarós. En la distància es va tornar i va dir a Psique: "Plora, si. Jo desobeir a la meva mare Venus desposándote. Em va ordenar que et vencés d'amor pel més miserable dels homes, i aquí em veus. No vaig poder jo resistir-me a la teva bellesa . I et vaig estimar ... Que et vaig estimar, tu ho saps. Ara el càstig al teu traïció serà perdre ". I dit això se'n va anar.

Va quedar Psique desolada i es va dedicar a vagar pel món buscant recuperar, inútilment, el favor dels déus: la còlera de Venus la perseguia. La deessa finalment va donar amb ella, va menysprear l'embaràs de la jove, li va donar uns quants bufetades i la va tancar amb les seves serventes Soledat i Tristesa.

MITE POSIDO I ANFITRITE

Anfitrite era una nereida, filla del déu Nereu, i dirigia el cor de les seves germanes. Posidó-Neptú, el déu del mar i de l'oceà, l'estimava des de sempre i intentava fer-la seva esposa però la jove li temia i li rebutjava. Per evitar al déu, Amfitrite es va dirigir fins a les profunditats de l'Oceà, lluny del palau del déu del mar, més enllà de les Columnes d'Hèrcules.

Uns dofins que nedaven per la zona la van descobrir i van anar a explicar-ho a Posidó, el qual els va encarregar que transportaran a la jove a la seva presència. Així ho van fer i, enmig d'un solemne seguici d'animals i divinitats marines, van conduir a la jove fins el déu que la va prendre solemnement per esposa i des d'aquest moment va ser la seva companya.

Judith Roldan 1r BAT